El turó de la Rovira

Avui, divendres dia 1, hem realitzat la sortida al Turó de la Rovira, o més popularment conegut com el barri del Carmel. Avui hem pogut veure a través de les evidències materials i a través d’una museïtzació les diferents fases d’ocupació que ha patit aquest turó; l’ocupació militar per part de la defensa Barcelonina en contra dels atacs franquistes i, a la fase posterior, l’ocupació per part dels immigrants provinents de diferents llocs d’Espanya i Catalunya creant així barris sencers plens de barraques construïdes a partir de material reciclat. Aquesta fase de barraquisme va durar fins ben entrats els 70’, quan per fi es van construir edificis pels habitants del Carmel i d’altres zones de barraques, com el Camp de la Bota per exemple. És a dir, que fins fa relativament poc aquesta zona no es va “desbarraquitzar”, a més, aquest període de transició no va provocar una millora immediata de la zona, sinó que fins dos o tres anys enrere la zona era normalment freqüentada per traficants de drogues, grups de joves i artistes locals de “grafits”.

Hem començat la sortida mitjançant una primera mirada a les diferents bateries republicanes, a les vistes de la ciutat i als últims paviments de les barraques; paviments hidràulics o rajoles de mala qualitat. Ara bé, aquesta vista actual que té el turó de la Rovira és una imatge actualitzada i canviada arran de la nova museïtzació que avarca els dos períodes, el de la guerra civil i del barraquisme. Però aquesta imatge nova sembla que aporta efectes negatius a la comunitat de veïns ja que hi ha grups de joves que van cada nit a una d’aquestes zones més arreglades per beure i fer xivarri...

Ara bé, respecte els tres espais museïtzats a bateries reutilitzades són, com he dit anteriorment, relativament nous i utilitzen molts exemples gràfics que combinats amb l’espai on està situat crea un relat unit i cohesionat, a part, afortunadament per explicar tots aquests fets històrics contem amb grans fonts fotogràfiques, escrites i, per suposat, múltiples testimonis. Tots aquests recursos es contemplen als espais museitzats. 

A pesar d’aquest intent de museïtzació de l’espai potser es podria criticar la falta de presencia de les barraques o simplement que no s’ha fet prou difusió d’aquests nous espais habilitats; molts habitants de Barcelona no saben que existeix aquest nou espai habilitat. A part, els espais museïtzats només estan oberts al públic uns dies limitats de la setmana, a més a més, no sembla que hi hagi treballadors regulars que puguin vetllar per una bona difusió de l’espai.

Per concloure, aquesta nova museïtzació i canvi cap a positiu de l’espai crec que realment pot ser favorable per reviure l’espai del turó però cal dir que falta una millor difusió de l’espai i, potser, una millor inversió de temps de l’espai perquè la major part de la població barcelonina i forana pugui entendre la importància de l’espai.

Fotografia pròpia-Paviments de barraques

Fotografia pròpia- Vestigis de la Guerra Civil