Xarxes il·legals de patrimoni arqueològic

A la sessió d’avui hem tractat tot els procediments i les implicacions referents a l’espoliació i el transit il·legal de béns arqueològics. Primer de tot hem identificat els principals països als quals es duen a terme aquestes activitats d’espoliació, per exemple, a Síria hi ha molts camps on es troba material arqueològic ple de forats provocats per la població local que busca material valuós per poder exportar cap a occident.

A part d’aquests primers factors, també hem tractat les diferents xarxes jeràrquiques que fan possible aquest trànsit de material, xarxa la qual té actors com els col·leccionistes privats, museus i, fins i tot, diversos possibles arqueòlegs que fan possible el blanqueig d’aquests elements. 

Tota aquesta problemàtica que provoca aquesta xarxa d’espoliació il·legal provocà diversos intents de sanció i de regularització per part d’organitzacions com l’UNESCO,  a part, aquesta xarxa també provocà una re definició del concepte de “patrimoni de la humanitat”.

Finalment, hem tractat les conseqüències dels conflictes bèl·lics cap al patrimoni; espoliacions, destruccions...

Un dels factors que m’ha cridat més l’atenció d’aquesta sessió ha estat el debat espontani que ha sorgit arran de la polèmica entre els frisos del Partenó d’Atenes. Hi ha dos bàndols, uns que defensen la posició del British Museum i la posició del govern Atenenc, els primers defensen que ells han protegit aquesta peça d’una casi segura destrucció i no preservació, a més de realitzar tot l’estudi sobre la peça...L’altre part, pel contrari, defensa que en realitat el que se’ls hi va fer va ser una espoliació “legal” aprofitant l’estatus legal en què estava sotmès Grècia, un estat colonial.

Personalment, coincideixo en l’opinió que ha sorgit en contra de la retenció que fa el British Museum de material que ha estat obtingut de manera “poc licita” a altres països que estaven a una situació d’inferioritat, per tant, el material, o alguna part, s’hauria de retornar als seus països d’origen. Ara bé, també hi hauria d’haver certes garanties, per poder assegurar la pervivència del material i el seu estudi, és a dir, que el material arqueològic no quedi abandonat i classificat sense duu a terme una difusió similar o millor a la que està fent el Brisith.

A part d’aquest debat espontani que ha sorgit, l’altre factor que m’ha cridat l’atenció és que al món actual es segueix fent política de la destrucció per la destrucció sense cap mena de valoració ètica, ans el contrari, ja que la pròpia societat europea condemna la destrucció que fa ISIS a Palmyra però Europa mateixa va destruir l’antiga ciutat islàmica de Palmyra per estudiar allò que creia que era més important, sense que li importés el criteri de la població local. És a dir, que Europa el que fa és monopolitzar l’estudi del coneixement i dictar allò que té valor històric i allò que no, i tot aquest poder de decisió provoca una destrucció total de les altres restes que a priori no interessen.

Fris del Partenó Exposat al British Mueseum- Imatge que rerata l'objecte de conflicte entre el Brisith i Grècia.